dilluns, 9 de març del 2015

Respirar

Agafa aire...


Agafa aire, interioritza l'oxigen, confia que aquesta alenada et permetrà subsistir uns segons més.

Expulsa'l i adona-te'n que ja l'has consumit, ja no hi és, ara és tòxic.

Creu-te que ets important, creu en que ets imprescindible, perquè quan no ho facis, deixaràs de ser, deixaràs de respirar. Endut per la marea de 'ningú' que creuen poder ser algú. I al cap i a la fi, seràs algú per uns, però seràs ningú per la resta. No som res més que l'estela de les nostres accions, premeditades o esporàdiques. Tot allò que ens passi pel cap, per molt grandiloqüent que sigui, al següent instant de pensar-hi, s'esvaeix si no es converteix en una acció. Els pensaments són volàtils com les memòries. O els plasmem, o els perdem.

Existir és deixar petjada, sinó, podràs ser recordat uns dies, uns mesos, però al final, convertit en no-res, seràs el record dels oblidats que ja no recorden com recordar. I per això escric aquestes merdes que possiblement només tinguin sentit per a mi mateix. Si existim, en el sentit més pur i rebuscat de la paraula, deixant de banda la ciència, quina finalitat tenim? Som espectres dels nostres pensaments. Un fantasma del que hem estat i del que podríem ser. Un estat momentani del present que en el fons es dilueix entre el passat i les múltiples accions futuribles. Un cos que només serveix per transportar el cap amunt i avall, imprescindible per plasmar allò que necessitem per transcendir. Transcendir, a on? A què?

Agafa aire i adona-te'n que respirar sembla fàcil, però és qüestió de confiança. I la confiança no sempre hi és. Agafa aire i aconsegueix no expulsar l'oxigen abans d'hora.
...

*Tos*...



Miquel Florido Díaz - Desembre 2014







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari! :D