El final agredolç
De petits, estàvem acostumats als
contes amb final feliç. Creiem que la caputxeta vermella tenia un final feliç,
quan realment era una venjança sanguinolenta. Els tres porquets, blancaneu, el
llibre de la selva... Tant li fa. No hi ha hagut mai blanc o negre, sempre hi
ha un contrapunt que anivella els grisos matisats.
Així doncs, en moltes de les
històries que ens trobem avui dia, predomina també el final agredolç. L’heroi
sol complir el que s’havia proposat, però l’enemic o el rival, sempre hi té
alguna cosa a dir. És el final realista, el que fa que el lector senti tristesa
o ràbia perquè no tot ha sortit com voldria i a la vegada, pensa que ha sigut
meravellosament creïble o empàtic.
Grans autors usen aquesta tècnica
de guió narratiu, doncs no és estrany que les seves històries venguin tant, a
pesar que aquest, òbviament, no és el principal factor de l’èxit.
Quan tot està encarat cap a un
desenllaç, esperat i reconfortant, un cop de la mala fortuna ho capgira tot, una malaltia, una
mort sobtada, un trencament amorós a destemps (calculat i propiciat per l’autor),
o un allunyament injust i forçat que ningú desitjava.
El final agredolç, és sens dubte
un al·licient per assegurar una continuació.
Per un motiu clar i obvi: El
lector espera que tot el que ha acabat malament, es redreci i ocupi el lloc que
mereix, espera que, l’heroi, després de tot l’esforç, tingui un final feliç o
si més no, envoltat de pau i estima dels personatges que l’envolten. Així
doncs, la segona part mereixerà aparèixer per emmenar el terrible no-error del
final realista.
Miquel Florido Díaz - 13/12/16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari! :D