Ja ho tindriem
Les meves mans tenyides de roig, i veig que no sóc jo, el futur és negre; ja no hi sóc.
Tants caps han caigut per defensar l’indefensable, tantes mares afligides, tanta soledat provocada per un sense sentit.
Jo creia que tot tenia solució, creia que lluitar per la justícia dels meus, era la qüestió.
Rebel per causes indefinides, rebel per lluitar contra la injustícia.
Caps de turc disparats per l’esquena, magnats vigilant des de les seves atalaies, poble ras plorant per una guerra inútil.
Em sentia fort, tenia la ment clara i centrada, doncs, només així, un pot anar enllà, a exterminar l’enemic, a acabar amb la distòpia mortal del: ja no hi ha demà.
Què va passar?
Era enorme, era tant gran que no ho podia abordar. La taca negra s’estenia llunyana, cobrint la poca vida que quedava.
I jo, com un paladí armat amb la bondat i un fusell vell, vaig irrompre al desert de la desesperació, a forçar un destí que no estava escrit.
Milers fils d’esperança van sorgir de les seves cases, convergint dins meu, doncs em sentia un gegant lluminós davant el terror i l’obscuritat, era el defensor de la vida, el defensor de la prosperitat.
El núvol de mort em va engolir com si mai hagués existit, com si la meva justícia fos una broma explicada per un nen, com si el meu casc fos una gorra del revés i el meu fusell, un bastó de fusta.
Les meves mans tenyides de roig, i veig que no sóc jo, el futur és negre; ja no hi sóc.
Tants caps han caigut per defensar l’indefensable, tantes mares afligides, tanta soledat provocada per un sense sentit.
Jo creia que tot tenia solució, creia que lluitar per la justícia dels meus, era la qüestió.
Rebel per causes indefinides, rebel per lluitar contra la injustícia.
Caps de turc disparats per l’esquena, magnats vigilant des de les seves atalaies, poble ras plorant per una guerra inútil.
Em sentia fort, tenia la ment clara i centrada, doncs, només així, un pot anar enllà, a exterminar l’enemic, a acabar amb la distòpia mortal del: ja no hi ha demà.
Què va passar?
Era enorme, era tant gran que no ho podia abordar. La taca negra s’estenia llunyana, cobrint la poca vida que quedava.
I jo, com un paladí armat amb la bondat i un fusell vell, vaig irrompre al desert de la desesperació, a forçar un destí que no estava escrit.
Milers fils d’esperança van sorgir de les seves cases, convergint dins meu, doncs em sentia un gegant lluminós davant el terror i l’obscuritat, era el defensor de la vida, el defensor de la prosperitat.
El núvol de mort em va engolir com si mai hagués existit, com si la meva justícia fos una broma explicada per un nen, com si el meu casc fos una gorra del revés i el meu fusell, un bastó de fusta.
Les meves mans tenyides de roig, i veig que no sóc jo, el futur és negre; ja no hi sóc.
Miquel Florido Díaz - 10/12/16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari! :D