Art

L’estrambòtica artesania 

En Rafel va mostrar la seva darrera gran obra davant dels amics. Sis amics que van romandre en silenci, intentant amagar ganyotes d’estupefacció o estranyesa, que apareixien involuntàriament.

L’autor estava tant il·lusionat de poder ensenyar aquella recent creació que no comprenia que tots ells estiguessin callats. No se’n sabia a venir. “No els hi agrada?” Es preguntava a ell mateix. En Josep pensà: “Que se suposa que representa?”, mentre que el Cisco, també perdut en les seves cavil·lacions, reflexionava: “Sembla un paio que corre...” Ningú ho veia clar. I va parlar el més crític, que alhora era el més bromista, en Manel.

-Què coi és això?- va dir entre rialles- Si sembla un paio deformat! Això ho podria fer un alumne de primària.

En Rafel va respondre indignat.

-No! Fixa-t’hi bé... Mireu...- digué agafant l’estructura- Si contempleu amb curiosa avidesa i penseu més enllà del comú, ho podreu veure. Veureu la velocitat comprimida en un lloc immòbil, veureu com els homes ho arrisquen tot per abordar situacions impossibles. Veureu i entendreu que tots nosaltres som homes i com a tal, per molt capficats o atrapats que estiguem en els assumptes quotidians o en nosaltres mateixos, gaudim de la possibilitat de superar-ho tot, de córrer sense espai, de fer volar la ment sense tenir cos.

“Jo segueixo veient un paio deformat” Pensà en Manel.

-Artistes.-Conclogué en to burleta en Cisco.

Miquel Florido Díaz - Març 2014