Escriure

L’escriptura, el mirall de l’ànima 

El temps se li escolava entre els dits, a l’escriptor. Ell ho sabia, sempre havia estat quelcom fugisser i incontrolable.

La cadira i l’escriptori de fusta antiga havien estat restaurats i vernisats per l’ocasió. Va passar els dits per la taula, deixant-los lliscar per la superfície, aparentment llisa, però amb tocs de rugositat. Va proferir una ganyota alçant les puntes, encara mostrava osques i deteriorament general.

Es sentia incòmode en aquell lloc, a pesar que ell mateix l’havia escollit per començar a escriure la seva nova novel·la. Removia el cap, se sentia observat però només hi era ell, la llibreta, el bolígraf i l’antiga masia.

Era una sensació tant estranya com familiar. Va creuar la mirada per l’estança, buscant almenys un insecte per donar validesa a la seva sensació; no en va veure cap, estava ben sol. Va decidir seure, donar-se el plaer de fer allò que havia preparat amb tanta cura.

Era tard i s’estava ponent el sol. La inspiració, sempre tant lleugera i de fàcil arribada, ara se li feia feixuga, fins i tot farragosa, ja que tenia tant poques idees com ganes d’escriure.

S’havia guanyat el lloc perfecte, l’havia buscat i aconseguit pels seus propis mèrits i esforços. Ara que s’hi trobava no li servia de res, ja que no sabia provocar la inspiració; li venia com una aparició cada vegada que a ella li semblava bé.

Creia que la coneixia molt bé, la considerava la seva amant de vespres i nits de letargia unipersonal, un bàlsam de frescor obscura amb tons lluminosos, a vegades blancs i a vegades blaus elèctrics, que mai paraven quiets, il·luminant arreu. Un fragment d’ell mateix que només apareixia quan volia, lliure i sense compromís terrenal, un bessó imaginari que hi era quan hi volia ser, un forat negre dins la seva ment que s’eixamplava i es contreia a la seva esbojarrada voluntat, empès per qualsevol bri de frases curtes de caràcter voluble i retorçat.

Va apartar un gran mosquit amb un brusc moviment del braç esquerre i aleshores se li va acudir la primera línia. La inicial. Va descobrir que, al cap i a la fi, la seva intuïció era certa. A partir d’aquest moment tot havia d’anar sobre rodes, però, de sobte, un fort soroll el va alarmar. Havia sigut una espècie de motor; ell ni es va alçar per comprovar-ho, havia de seguir escrivint.

La imaginació s’havia fos de nou...

A fora, els ocells cantaven cançons a les seves cries com si els hi desitgessin una bona nit, els gossos bordaven, les cabres belaven i el vent ho esmorteïa tot plegat.

L’escriptor va mirar enrere i es va veure a ell mateix, observant-se de fit a fit.

De sobte es va adonar que li feia mal la mà, com si hagués estat escrivint bastanta estona. Va clavar la mirada a la llibreta oberta i va comprovar que hi tenia les pàgines plenes de tinta i paraules.

De cop i volta, es va sentir incorpori i va passar a veure’s des de la perspectiva del seu altre jo.

I sense prestar atenció a tot el que acabava de passar, va seguir escrivint amb delit.

Miquel Florido Díaz ( Retocat, Abril 2015)