dimarts, 20 de desembre del 2016

El seu aroma


Embriagador

El seu aroma m’embriaga la ment. Inspiro amb ganes, sense deixar-lo anar. Marejat en la seva olor, travessant de nou aquell paradís, ja perdut, rere les muntanyes, no oblido que va significar-ho tot...

Exhalo, me n’aparto, i hi torno a entaforar el nas, àvid de fragància carnal, reclòs en el record del que no tornarà. I sé, des del principi, que desapareixerà, com ella. Condemnat per el voler tenir el que no està designat per un mateix, anhelant quelcom que és llunyà i alhora tant proper.

Em torturo sabent que quan aquest perfum es fongui, l’enyor em farà pres, doncs absorbir-lo el desgasta, però no fer-ho, també l’elimina a poc a poc, condemnat a l’oblit, a la volatilització, com si mai hi hagués sigut, com si mai hagués existit. El record em farà la guitza, punyent, directe al cor.

M’he n’hauria de desprendre, eliminar-ho, fer-ne un foc intens. Una preciosa foguera de flames roges, blanques i taronges, doncs és el que ella desprenia en vida, sentiments trobats, colors camuflats, petons amagats.





A tots els qui han perdut qui més estimaven.



És irònic que escrigui sobre les olors, un dia que estic constipat i amb el nas tapat.





Miquel Florido Díaz  -  20/12/16

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari! :D