Relats interns: Presa de l'amor

TÒXIC

Et comprenc!

Les has passat tant magres, ha sigut tot tant injust, t’han tractat tant malament...!

...Que ara vols creure que tot està bé.

Tot bé... El teu desig de viure amb normalitat l’amor, amb qui t’estimi incondicionalment, amb qui et respecti i et recolzi sempre. Està bé, el teu cap diu: està bé.

I el teu cor...? Batega amb nerviosisme.

Agafes l’estel del desig en un puny i hi conjures una bufada d’esperança, aquest cop sí, aquest cop, va tot bé. No podries acceptar altra cosa, no voldries pas fer-ho.

Seria encara més injusta la vida amb mi? Penses que no hi ha cabuda a més dramatisme, repeteixes: està tot bé.

I t’entenc, abraces amb força el que tens per no caure en l’abisme emocional, respectes un control induït per la parella, pel fet de demostrar que tot va bé, que tot està bé. Però... El teu cor batega amb nerviosisme, quan enlloc de mirar a l’abisme, mires amunt i veus un ascensor.

El problema, és que creus que l’ascensor deu ser defectuós, a pesar del seu aspecte bonic i llampant, prefereixes seguir descendint per una escala de cargol rovellada que tremola a batzegades a cada passa que fas. Coneixes les escales, saps que estan malmeses, que tremolen, però les coneixes, saps quins graons es mouen més que els altres, saps per on podries caure.

En canvi l’ascensor... És tant temptador! Però no, no... No el coneixes prou... Serà tant sòlid com sembla? El mirall de l’interior, serà real? M’hi veuré reflectit/da o serà un miratge?

I si els cables que el subjecten es trenquen?

Però... Té un aspecte tant reconfortant, moqueta vermella, amb coixins per adormir-m’hi i reposar mentre s’eleva cap al cel... Desconfies de les aparences, i en canvi... En canvi et deixes enganyar pel que saps perfectament, les escales es descompondran i cauràs al buit, i quan això passi, potser l’ascensor no voldrà baixar a recollir-te.

I si no em ve a recollir? Penses que si no ve, serà que no mereixia que hi pugessis, el culpes a ell per no ser-hi quan et faria més falta. Però de qui seria la culpa? D’ell per haver-te donat la possibilitat de saltar i ascendir... O teva per no haver-ho fet a temps...? I les escales?

Aquestes escales en que et recolzaves, conformista, pensant que tot anava bé. És culpa seva?

Sí, segur, però no del tot.

Escull. La vida, és això.