EL BADALL
Una gran alenada d’aire li va
inflar el pit, des dels pulmons. De sobte, tot el seu cos es va estremir, els
pèls dels braços se li van eriçar, alhora que obria els ulls de bat a bat. La
ment se li va quedar en blanc, amb una agradable visió ennuvolada del que havia
al sostre de l’estança. Havia arribat al límit del cansament. Va expulsar l’aire
amb parsimònia, alhora que li queia una llagrimeta de l’ull dret. Se la va
eixugar, maldestre i acte seguit li va caure el braç contra el matalàs. El son,
el va embolcallar com quan una mare abraça al seu bebè.
Miquel Florido Díaz - 27/08/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari! :D