Rebre un premi

 El guardó

No era com les primeres vegades. Se sentia complagut, satisfet, conforme amb l’esforç realitzat i el resultat obtingut. Era tal com havia de ser, ni injust, ni decebedor. Correcte i equilibrat.

S’ho mereixia, i tant, era el fruit del treball, d’unes idees ben plasmades en tinta, perfectament sintetitzades i elegantment redactades, amb fluïdesa i detallisme.

Aquell escrit, era una fotocopia del que la seva ment volia expressar, un cúmul de pensaments argumentats sense traves, i el més important per a ell: sense repetir paraules, usant sinònims i frases fetes.

El premi, era sens dubte, el merescut.

Mancat de l’èxtasi que l’envoltava durant les primeres victòries, no el preocupava, en absolut, haver deixat enrere a centenars de participants. Això, no el convertia en un escriptor pedant o cregut; ell, simplement s’enfocava en el seu text d’una manera tant concentrada, que ignorava expressament i sense mala fe, tot allò que el pogués distreure o destorbar per assolir el seu objectiu. Després, amb el guardó a la mà i un forçat somriure a la cara, saludava i felicitava als altres finalistes, que, normalment l’observaven amb àvides mirades de curiositat i moltes vegades, d’enveja, suposava que sana.

Aprofitava per comentar el seu escrit amb el jurat, sempre qüestionant la seva pròpia obra, buscant paraules crítiques de possibles errors produïts durant la minuciosa tasca d’elaboració, tot i que sempre se’l rellegia mil i una vegades, algun cop, aconseguia treure’n comentaris a tenir en compte per al proper concurs. Ell, no cometia el mateix error dues vegades. Buscava, i sabia que trobaria, amb el temps, la perfecció literària als seus escrits, als seus paisatges, entorns, personatges i les trames que ho envoltaven tot cap a una confusa barreja, de la qual, sense excessiva espremuda de cervell, en sorgia una historia interessant amb un desenllaç vibrant i inesperat.  

Miquel Florido Díaz - 27/08/2016