Amor inconnex
El temps se m’escola entre els dits com si fos la brisa matinal, que, gèlida, glaça la meva mirada contra la teva, començant així, un cicle virtuós de pensaments commutats i associacions que aspiren a lo carnal.
Moure'ns trencaria tota màgia, però restar immòbils faria que la conclusió que anhelem mai arribes a produir-se, creant així un bucle d'interrelacions inexistents que podrien ser i potser seran, però mai se sabrà, perquè el temps deixa de transcórrer des del mateix instant que ens hem creuat.
Si no és ara, no serà mai, però ara, és sempre, alhora que ja no existeix, ja que l'ara que creies viure acaba de passar i no pot tornar. Adéu present, mera il·lusió del moviment de la matèria, temps inexistent, què som, si no som res?
Foscor, buidor, llum, plenitud, tot és el mateix i alhora tot és res, no som sinó paraules que voleien pels nostres caps i després s'evaporen amb el calor o es glacen amb el fred si abans no se les endú el vent. L'aire que ens ha unit als dos, congelats en el temps, això sí que és real, això és el que ens associa en un de sol, i res, res, ni el temps, ho podrà trencar, perennes com dues estàtues de titani irrompible, aguantant les estacions, la natura i el més complicat, els pensaments dels demés que intenten truncar l'harmonia, que sense ajuda hem creat amb la intenció que mai es corrompi. I no ho farà, no per culpa de molèsties virtuals ja que només nosaltres som reals. I amb nosaltres dic: Jo, perquè a través del jo som el Tot.
Moure'ns trencaria tota màgia, però restar immòbils faria que la conclusió que anhelem mai arribes a produir-se, creant així un bucle d'interrelacions inexistents que podrien ser i potser seran, però mai se sabrà, perquè el temps deixa de transcórrer des del mateix instant que ens hem creuat.
Si no és ara, no serà mai, però ara, és sempre, alhora que ja no existeix, ja que l'ara que creies viure acaba de passar i no pot tornar. Adéu present, mera il·lusió del moviment de la matèria, temps inexistent, què som, si no som res?
Foscor, buidor, llum, plenitud, tot és el mateix i alhora tot és res, no som sinó paraules que voleien pels nostres caps i després s'evaporen amb el calor o es glacen amb el fred si abans no se les endú el vent. L'aire que ens ha unit als dos, congelats en el temps, això sí que és real, això és el que ens associa en un de sol, i res, res, ni el temps, ho podrà trencar, perennes com dues estàtues de titani irrompible, aguantant les estacions, la natura i el més complicat, els pensaments dels demés que intenten truncar l'harmonia, que sense ajuda hem creat amb la intenció que mai es corrompi. I no ho farà, no per culpa de molèsties virtuals ja que només nosaltres som reals. I amb nosaltres dic: Jo, perquè a través del jo som el Tot.
Miquel Florido Díaz - 26-01-15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari! :D