Naturalment, jo

 Sintonia

Afable calma de tonalitats blaves i blanques. M’assec sobre una pedra llisa i creuo les cames, m’aparto els cabells, que em feien pessigolles als llavis, i cloc les maragdes dels meus ulls.

Agafo aire. No és fred ni calent. Em permetia subsistir entre la misèria, ara em dóna l’autèntica vida. Una fina brisa de vent m’acaricia les faccions i fa voleiar un ble de cabell daurat, que intenta escapar-se amb ell. Somric.

L’horitzó, s’estén llunyà, al meu davant, però sento que el tinc a tocar, a punt de fregar-lo amb les puntes dels dits, sense veure’l, sense pensar-hi.

La meva ment convergeix amb el paisatge, blavor en forma d’onades i una ratlla entre la unió dels mons, sé que ja res serà el mateix i les comissures dels meus llavis s’estiren una mica més.

Anhelada tranquil·litat que em brinda la solitud del meu ésser, sense intermediaris, sense dependències incòmodes ni cors en un puny. Lliure de presons més reals què les físiques, més viva que quan el meu cap pensava per dos, més digna que quan obeir era l’opció per no crear conflictes dels quals el cor en patia les conseqüències.

Estimava. Cap al patiment. Segueixo estimant. Cap a la soledat, cap a mi mateixa.

Lluny del precipici on em trobava, apartada dels braços que em retenien, havent cridat, bramat i plorat fins l’extenuació, fins que les llàgrimes deixen de brollar, perquè no queda res dins meu, fins que els crits s’ofeguen per la falta d’unes cordes vocals funcionals i fins que el cap queda en blanc, oblidant perquè coi estava així, deixant en coma les preocupacions i la destrucció de mi mateixa, al permetre què algunes coses estiguessin passant. M’estiguessin passant.

Vaig dir prou. Rebel, per combatre un esdevenir que no hauria d’haver sigut possible en cap cas, doncs no tenia sentit ni raó de ser. He purgat penediments, he evacuat el dolor, lliure. Sóc jo, ni bona ni dolenta, sóc una persona, tinc límits i alguns els vaig sobrepassar per molt. I per això, després de caure en la misèria absoluta de l’ànima, m’he alçat amb força de voluntat i he construït el meu món, així com m’agrada tenir-lo.

Amb la bondat dels colors ben posats, que no implica, que estiguin endreçats, sinó, més aviat naturalment exposats dins la seva pròpia rebel·lia. Els meus tons, s’han estabilitzat i puc dir, que respiro amb la calma que l’endemà serà un món a mida, fet amb el motlle del meu cos, ple de vida i sentiments que no pretenguin ferir i que no deixin pas al patiment.

Escollint entre la senzillesa de l’afirmació i la complicada però, encara més important, negació.

Miquel Florido Díaz 

22/01/2018