Coratge
Aguaites l’embat, ment tranquil·la, cor neguitós.
S’acosta com una tempesta, des de la calma, negror incipient, convençuda
que t’ha de conquerir, convençuda que has de sucumbir.
Llampega, un raig il·lumina la negror, per dur el tro. Descreues els braços,
i t’obres, oferint-li una abraçada. Llum i tot retrona altra vegada, t’intenta
intimidar, pretén que reculis i que t’agenollis.
Però no ets inferior. No. No cauràs de genolls davant l’ignominia i la
injustícia.
La pluja et copeja amb força, provant de minvar el teu ímpetu, la teva
fermesa es veu mullada per un convenciment incorrecte, una creença inadequada.
Encares l’atac amb dosi d’igualtat, t’erigeixes contra la submissió,
demostrant ser més del que t’havien imposat. I crides, buidant la fúria, desfent
el núvol i diluint la tempesta d’una sola exhalada de llibertat.
Esperes a que les últimes gotes que t’impedien volar escampin i ara sí,
bats les ales, esgotat, però lliure, cap a un descans merescut, abans de forjar
les teves pròpies rutes al cel.
Miquel Florido Díaz
18/01/2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari! :D